Teler de pasamanería amb màquines Jacquard 

Rols de gènere

Divisió sexual del treball

Gènere i classe social

En el segle XIX es va consolidar l’associació de la costura amb la feminitat: la dona ideal, l’àngel de la llar, havia de saber cosir, no per dedicar-se professionalment, sinó com mera “tasca femenina”, una tasca silenciosa, submisa i repetitiva. No obstant açò, la costura i altres treballs relacionats amb el sector tèxtil no solament van formar part d’aqueix ideal de feminitat com a mera “tasca” o entreteniment femení, sinó que també van ser una forma de sustente econòmic, un ofici, per a moltes dones provinents de classes socials més baixes. Tallers tèxtils com el de “Passamaneria valenciana” de Manuel Hurtado van contractar a nombroses dones que es distribuïen les tasques amb els seus companys homes. Les dones solteres solien treballar a jornada completa, mentre que les casades van treballar, en general, a domicili des de les seues cases. El sou d’aquestes dones va ser fonamental per a la subsistència econòmica de les seues famílies, que no podien mantenir-se exclusivament amb el salari del marit.

.

Aixada de Ganxo 

Divisió sexual del treball

Gènere i classe social

Estereotips de gènere: Home caçador / dona recol·lectora

En els àmbits rurals, el treball es solia organitzar en unitats familiars de producció, en les quals aportaven el seu gra d’arena tots els membres de la família. No obstant açò, generalment sols es registrava com a treballador al pare de família i als fills homes, quedant així exclòs el sexe femení en les dades oficials. El ganxo que destaquem en la relectura era utilitzat per homes que arrancaven tubercles com la creïlla o el moniato de la terra, perquè posteriorment grups de dones arreplegaren el producte. Malgrat que seguim considerant el treball agrari com eminentment masculí, tant el ganxo com les fotografies i els altres objectes distribuïts al voltant de la sala ens parlen del treball en el camp com una activitat duta a terme per homes i per dones..

Planxa de roba

Divisió sexual del treball

Gènere i classe social

Estereotips de gènere: Públic/doméstic

Les vitrines que tenim al davant ens mostren eines bàsiques per al treball domèstic com la planxa, que fins a mitjan anys cinquanta eren de ferro colat i es calfaven en la xapa superior de les cuines. Tradicionalment les dones s’han vingut fent càrrec de totes aquelles tasques que atenien el manteniment de la casa i la cura dels seus habitants, encara que no totes de la mateixa manera: les que s’ho podien permetre s’encarregaven de coordinar a les empleades de la llar que tenien al seu servei; la resta com a mínim s’ocupaven de les tasques domèstiques en la seua pròpia casa, però en moltes ocasions també en cases alienes, en les d’aquelles més afortunades que les podien contractar.

Televisor Emerson

Identitat de gènere

Gènere i història

Rols de gènere

La televisió, com la resta de mitjans de masses de la segona meitat del segle XX, va ser una eina de la dictadura franquista per modelar l’opinió pública i les formes de vida de la ciutadania. Generalment, la programació televisiva buscava l’entreteniment i la banalització, però entre els seus concursos, magazines i sèries penetrava la estereotipació dels rols de gènere i, encara que molt menys explícitament, també es colaven sexualitats i gèneres que es van considerar delicte fins 1979. Els estereotips de gènere acceptats per la moral catòlica i franquista, l’ideal d’home i l’ideal de dona, es mostraven de forma evident a través de la publicitat, com és el cas del conegut anunci de l’aspiradora Ruton i la seua enganxosa cançó “Salvada amb Ruton”, però també en programes com el primer reality show de la televisió espanyola, “Reina per un dia”, que satisfeia els somnis estereotipats de confort de les dones espanyoles del moment. D’altra banda, l’homosexualitat, la bisexualitat i els gèneres aliens al model d’home i dona tradicionals, completament inaudits per al règim franquista, es reflectien en la televisió solament a través de situacions ambigües i que quedaven fora del relat principal.

Navalla d’afeitar amb caixa

Gènere i ciclo vital: Matrimoni

Familia i parentiu

Rols de gènere

Fins ben entrat el segle XX, la navalla era un objecte d’higiene personal que servia, entre altres coses, per acudir ben afaitats als balls que tenien lloc en la plaça del poble. En aqueixos balls trobàvem una infinitat de parelles ballant però també un bon nombre de solters, els “incasables” del poble, que tradicionalment havien sigut els “segundones”, ja que les famílies preferien casar a les seues filles amb els primogènits, que eren els hereters de les terres dels seus pares. No obstant açò, l’èxode rural al llarg del segle XX va revertir aquesta situació: els fills menors partien a ciutats properes a cercar treball, per la qual cosa les dones van començar a preferir casar-se amb ells, que els podien oferir millor qualitat de vida en la ciutat. Conseqüentment, el primogènit, lligat a les seues terres, va deixar de ser cobejat per la societat i, amb açò, el gruix d’aqueix grup de “incasables”, els solters, va passar a estar conformat per primogènits, a diferència del que ocorria en dècades anteriors. Tot açò va comportar la ruptura, des de 1914 i especialment a partir dels anys cinquanta, d’un model matrimonial que portava segles funcionant en el món occidental.

Seat 600 D

Gènere i espai

Rols de gènere

Estereotips de gènere

El SEAT 600 és un dels elements que romanen en l’imaginari col·lectiu de diverses generacions d’espanyoles i espanyols, tot un símbol de modernitat, progrés i prestigi social, un dels objectes de desig més preuats de la societat de consum de l’Espanya de finals dels anys 50 i 60 del segle passat. Recordat encara amb afecte en l’actualitat, va ser un dels emblemes de les transformacions econòmiques i socials de l’Espanya d’eixa època, transformacions que no van aconseguir homes i dones per igual. Aquestes, encara que van anar conquistant gradualment espais que els havien estat vetats fins a eixe moment, continuaven en una posició subordinada tant econòmica com social i jurídicament parlant. Una breu anàlisi de la publicitat relativa al SEAT 600 és bona prova d’això.

Cotilla

Gènere i cos

Gènere i sexualitat

Gènere i indumentària

La cotilla, utilitzada a Europa des del segle XVI amb diferents modalitats (cors, tafanera, etc), tenia com a funció estilitzar i modelar la figura femenina, sent també utilitzada en ocasions pels homes. No obstant açò, el seu ús tenia unes conseqüències fatals per al cos de les dones: els canviava la disposició dels òrgans interns i els produïa nombrosos trastorns, com la reducció de la capacitat pulmonar o l’atròfia muscular. En les primeres dècades del segle XX, les dones es van desprendre paulatinament de la cotilla, però aquesta ha continuat estant fins als nostres dies vinculada a la feminitat i, més concretament, a la sexualitat, ja que les xiques pin-up dels anys cinquanta o celebrities com Lady Gaga en les últimes dècades han consolidat la peça com a fetitxe i com a objecte sexualitzat.

Revista Blanco y Negro

Rols de gènere

Identitat de gènere

Gènere i història

Enfront de l’ideal de dona domèstica, a principis del segle XX va sorgir un nou tipus de dona que va ser denominada garçonne a França, flapper a Anglaterra i machietta a Itàlia. La garçonne era una dona que no romania tancada en la llar, passiva, sinó que ocupava els espais públics, freqüentava cafès i fumava cigarrets. Així mateix, les dones “modernes” es van sumar a la nova moda de l’esport, van “masculinitzar” la seua indumentària amb peces més folgades i van deixar de lluir tocats impossibles per a tallar-se els cabells “a lo garçonne”. Revistes il·lustrades com Blanco y Negro, La Esfera, Nuevo Mundo, La Semana Gráfica de Valencia o la revista esportiva Aire Libre plasmaven en les seues portades a aqueixa dona moderna, encara que aquesta era un ideal de dona al que solament podien accedir dones procedents d’un entorn urbà i de classe social alta o mitjana.

Cartilla del Servicio Social

Gènere i història

Rols de gènere

El Servei Social era una espècie de “mili” femenina, organitzada i gestionada des de la Secció Femenina de la Falange, que era obligatòria excepte per a les dones casades, vídues, monges i joves amb vuit germans solters. El certificat de superació del Servei, signat i segellat per la Delegació Provincial corresponent, era indispensable per aconseguir ocupacions en l’administració pública, el passaport, el permís de conduir i qualsevol tipus de diploma d’estudis. Durant la Guerra Civil o, en paraules del narrador del NO-DO (1-1-1965), “en plena croada per la llibertat”. Tant el Servei Militar com el Servei Social legitimaven els rols que el sistema patriarcal atorgava a homes ―força, autoritat― i a dones ―sensibilitat, cures. El règim franquista s’assegurava així que tota la població servira a “la Pàtria i l’Estat” oferint les seves “millors aptituds” mentre, a més, consolidava i difonia els estereotips de gènere vuitcentistes que pretenia reinstaurar després del breu i difús parèntesi que va suposar la II República quant a l’ideal de dona. Enllaç a un programa del NO-DO sobre el Servei Social (1-1-1965).