Peces del Museu Comarcal de l’Horta Sud Josep Ferrís March
Pupitre
Gènere i educació
L’accés a l’educació formal en la comarca de l’Horta es va desenvolupar de manera gradual, limitada i desigual. El model escolar configurat per l’Estat mitjançant la legislació que regularà l’ensenyament entre 1860 i 1940, es correspon amb una societat patriarcal, basada en una interpretació de les diferències entre homes i dones, desfavorable a les segones. La formació estava orientada a la consolidació de la divisió sexual del treball: es va planificar un ensenyament en escoles separades i el currículum femení atenia fonamentalment a qüestions domèstiques. La Llei Moyano de 1857 contempla les següents: “Labors pròpies del seu sexe. Elements del dibuix aplicat a les mateixes labors. Lleugeres nocions d’Higiene domèstica”. Els lleugers avanços produïts en l’etapa republicana cap a la coeducació, van patir una reculada en l’escola del nacional-catolicisme, que, assignà a la dona un rol d’esposa i mare dins de l’àmbit domèstic.
Granera
Divisió sexual del treball
La granera representa clarament la divisió sexual del treball pròpia de la nostra cultura tradicional, basada en les dualitats home/dona producció/reproducció, espai públic/domèstic. En el nostre imaginari apareix vinculada a la dona i a l’àmbit domèstic, però l’ofici relacionat amb la seua producció i distribució era exercit per homes. Les tasques dividides per gènere és un fet comú en totes les cultures. A principis del segle XX, home i dona tenien responsabilitats diferents en la reproducció de la família. L’home havia d’aportar el “producte” del seu “treball”, mentre que la dona era la “reproductora”, amb les obligacions de procrear, criança-educació, processament d’aliments i benestar en la llar. Açò no significa que les dones no realitzaren activitats “productives”, especialment entre les classes populars de l’Horta, no obstant això, en la practica, la consideració de les aportacions en funció del gènere va estar marcada per una valoració desigual.
Bressol
Maternitat / Paternitat
Al llarg del segle XIX es va conformar el concepte burgés de família nuclear, que potencia els vincles afectius entre progenitors i la seua descendència i enfoca la paternitat/maternitat cap a l’educació i socialització dels fills. La dona cobra especial importància en la criança i educació, idealitzant la seua imatge de mare, mentre que el pare és exemple moral i qui para esment a la instrucció dels fills, especialment els homes. Fonamentalment va afectar les capes altes de la societat, però a poc a poc es va anar estenent a la resta de la societat. En les classes populars, la necessitat d’aportar a la sustentació familiar va alentir l’accés a l’educació. En qualsevol cas, si bé la mare era l’encarregada de la criança, el control de tots els membres de la família requeia en el pare, que exercia legalment la pàtria potestat sobre els fills i la tutela legal sobre la seua esposa..
Màquina de cosir sabates
Divisió sexual del treball
A Torrent, a mitjan segle vint es va desenvolupar una indústria sabatera que emprava dones a domicili. Les peces de pell que compondrien les sabates eren encunyades en la fàbrica per operaris masculins i distribuïdes entre les “aparaores”, dones que treballaven en la seua casa o en la d’una altra cosint les peces en màquines com aquestes. Era un treball a preu fet, cobraven per peça realitzada. Generalment les joves aprenien a casa d’una dona experta que les emprava durant un temps. Una vegada formades, aconseguien la seua pròpia màquina, ben pagant a terminis o adquirint-la de segona mà, i s’emancipaven. Aquest treball realitzat en la llar no estava legalment reconegut i, com altres realitzats per dones, tenia la consideració de “ajuda” a l’economia familiar. Treballar a domicili permetia a les dones ocupar-se de les tasques considerades com a pròpies del seu gènere (manteniment de la llar, criança dels fills…).
Màquina d’ embotir
Divisió sexual del treball
Les activitats productives de les dones en la societat tradicional han estat essencials per al manteniment i reproducció de la unitat familiar. Lligades a l’àmbit domèstic, la conservació i processament dels aliments, la confecció de roba, el proveïment d’aigua, llenya, el manteniment del foc, la cura dels animals domèstics, la comercialització d’excedents, la cura de malalts i ancians, la criança dels fills, la sanació, la neteja i adequació de l’espai domèstic, són tasques imprescindibles per a la supervivència, no obstant això, en ser considerades com a pròpies de la seua “naturalesa”, se’ls ha negat la definició de treball. La dona era valorada per les seues capacitats per realitzar aquestes tasques, considerant-les com a virtuts, però se’ls negava el reconeixement com a treball, invisibilitzant les seues aportacions.
Carta de dot de Carmen Mora Mas i capital de Pascual Vilarroya Andreu
Gènere i cicle vital: matrimoni
Gènere i propietat
En la cultura tradicional, el matrimoni estava subordinat als interessos familiars. Es procurava arreglar l’enllaç entre famílies de la mateixa classe social o veïnat. La dona passava de la tutela del pare a la de l’home. L’era el que aportava la dona al casament, eixia generalment dels béns de guanys dels pares, el seu valor suposava per a ella la diferència entre un “bon” i un “mal” casament. Encara que l’home quedava com a administrador i gestor d’aquests béns, aquests pertanyien a l’esposa, podent-los recuperar en cas de dissolució del matrimoni o viduïtat. La normativa legal i l’aplicació de la mateixa és un clar reflex d’una societat patriarcal on el paper de la dona queda relegat a un plànol secundari. El desenvolupament de la propietat privada al costat del desenvolupament del dret hereditari matern ha suposat al llarg de la història la consagració de l’home com a figura de cap de família i la subordinació de la dona a ell. D’aquesta manera, l’home queda emmarcat en el rol de propietari i gestor dels béns, tenint la responsabilitat dels mateixos; mentre que la dona queda relegada a un rol que no li permet accedir a quasi cap bé, la qual cosa li impedeix ser autònoma i li encamina cap a una vida de dependència.
Safareig
Divisió sexual del treball.
Les labors de neteja i conservació de la roba han recaigut tradicionalment sobre les dones. La bugada podia fer-se a casa en safaretjos com aquest, en llibrells o altres recipients, o també a l’exterior, en rius, basses, séquies o safaretjos. En les famílies acomodades, les tasques relacionades amb la bugada requeien sobre sirventes o es recorria a bugaderes professionals. El dur ofici de bugadera es va desenvolupar especialment al mig urbà. Arreplegaven la roba bruta de diverses famílies i la retornaven neta uns dies després. La introducció de la llavadora elèctrica en els llars va ser vista com una autèntica revolució en el treball domèstic assignat a les dones. Avui dia encara llastrem en la nostra societat que les dones siguen les encarregades de la major part de les tasques de la llar, dedicant-los de mitjana les dones espanyoles del doble al triple d’hores que els homes. En aquest marc i desgraciadament, una part de la publicitat de productes de neteja continua tenint com a protagonistes prioritàries a les dones, perpetuant els rols de gènere heretats.
Aparell de radio
Gènere i comunicació
En els primers anys de la radiodifusió van sorgir nous llocs de treball en les emissores, a les
quals es van incorporar tant homes com dones. Els llocs tècnics i directius van ser exercits per homes i les dones van accedir a tasques administratives, com telefonistes, secretàries o
traductores. Immediatament es va veure la necessitat d’incorporar locutores, atés que una bona part de l’audiència era femenina. D’altra banda, si bé no hi havia diferències salarials per gènere, sinó per categoria laboral, els homes generalment compaginaven la locució amb
altres treballs, mentre que per a les dones es tractava d’una ocupació a temps complet. Amb María Cinta Balagué, locutora de Ràdio Barcelona, van sorgir els primers programes femenins i es va donar pas a les oïdores, que, a més d’eixir en antena, van aportar continguts. Els continguts d’aquests primers programes van ser de caràcter cultural i educatiu, però prompte es van incorporar seccions pràctiques i es va configurar el format dels actuals magazines.
Cavall de joguet
Infància i gènere
A partir del segle XIX, s’enfoca l’educació dels xiquets com un aprenentatge dels rols dels adults, i el joguet clarament servirà per a aquest propòsit, de manera que xiquets i xiquetes tindran repertoris diferenciats en funció del seu gènere. Mentre que la infància del xiquet es concep com el camp d’entrenament per a la masculinitat adulta, la xiqueta es prepara per a ser mare i esposa a través de la seua nina, amb la qual aprenia a jugar inventant històries maternals. Per a les xiquetes, les nines representaven la més pura essència de la condició femenina, convertint la maternitat i el treball domèstic en un joc, en contraposició amb l’acció i la violència més pròpies dels jocs de xiquets, destinats a ser proveïdors i a actuar en l’espai públic.
Quadre de Mare de Déu amb xiquet
Infància i gènere
La Mare de Déu amb Xiquet, signada per un artista finisecular austríac, exemplifica l’amplíssim abast dels canvis al discurs religiós sobre el gènere. L’època va estar marcada pel fenomen de la feminització de la religió, caracteritzada pel predomini de les dones en la pràctica del culte, alhora que la pròpia espiritualitat va començar a ser associada amb les característiques atribuïdes a una suposada naturalesa femenina (entre elles sentimentalisme i dolçor). A Espanya, l’ideal neocatòlic de feminitat es va consolidar competint amb altres propostes, com el liberalisme burgès o el feminisme laic. Desitjosa de conservar la fidelitat de les dones, l’Església va anar concedint-los un limitat accés a l’esfera pública, sempre en la seva qualitat de mares i educadores morals. Cap a finals del segle, el model del catolicisme social es va acostar a la pràctica política més conservadora, sense deixar de perpetuar la domesticitat.
Catrecillo
Infància i gènere
La cadireta plegable utilitzada per a anar a missa testimonia la domesticació de l’espai públic en les primeres dècades del XX, quan les dones van accedir a l’activisme social, sense abandonar el seu rol de gènere. El entresegle ja comptava amb una mobilització de les dones, anomenades per a recristianitzar la societat a través de la beneficència i l’ensenyament de les xiquetes. El XX va heretar també l’intent carlista de polititzar a les dones sota lemes patriòtics. El següent període de moviments revolucionaris i feminismes d’esquerres va propiciar la professionalització de les pràctiques catòliques femenines, alineades amb la dreta. Aquest procés va culminar amb la creació de la Secció Femenina de la Falange, hereua d’un model de gènere profundament tradicional, basat en l’abnegació i la renúncia al plaer. Així la clausura femenina en el jerarquitzat espai domèstic va acabar sent reforçada pels mateixos marcs culturals que havien pactat la seua intervenció en l’esfera masculina.