Peces del Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias “González Martí”

Sala dels personatges il·lustres

Gènere i historia

Rols de gènere

Els termes que designen la sala dels personatges il·lustres al·ludixen a l’ambigüitat del gènere, no obstant això tots els personatges retratats són figures masculines. Aquesta circumstància posa de manifest l’absència de cèlebres valencianes en la història durant segles, encara que algunes van destacar en diverses facetes i van obtenir reconeixement públic, els seus mèrits han estat silenciats per la història. Són diverses les dones que mereixien este lloc: Isabel de Villena (1430-1490), primera escriptora coneguda valenciana; Jerònima Gal·lès, important impressora del segle XVI que va dirigir grans projectes editorials; Margarita i Dorotea de Juanes, qui van pintar admirablement amb el mateix estil que son pare. Durant els segles XVII i XVIII, les dones irrompen en espais públics, no obstant això al segle XIX van patir un retorn a allò que és privat, poques es dedicaren a activitats intel·lectuals però van servir de precedent per a aquelles, que després de la revolució del 68, començaren a avançar cap a l’emancipació.

 

Plafó de cuina

Divisió sexual del treball
Dicotomies públic / domèstic

Aquesta escena de cuina al·ludeix als rols que exercien hòmens i dones a finals del segle XVIII en una família de classe baixa. La clara oposició entre estes tasques evidencia que la dona quedava al marge de les activitats intel·lectuals, d’oci o lligades al món exterior. La situació tradicional de la dona la recloïa a casa limitant les seues funcions a l’àmbit domèstic i la seua vida social als actes religiosos. El reformisme il·lustrat va suposar un canvi favorable per a la dona, encara que limitat a les classes altes. Així i tot, la dona exercí en eixa època un important paper en l’economia del país, treballant en tasques agrícoles, la indústria tèxtil, els tallers gremials, el comerç o el servici domèstic. Les tasques exercides pels hòmens d’aquest plafó ens remeten a la imatge de proveïdor d’aliment i suport de la família.

Fumoir

Gènere i classe social
Estereotips de gènere: públic/domèstic

En el segle XIX van ser habituals en les residències de l’aristocràcia i alta burgesia els fumoir, unes estades d’ús exclusivament masculí. El seu origen està vinculat als clubs de tall britànic, un espai on els hòmens es reunien per a fumar, parlar de negocis, jugar o descansar. Esta divisió entre l’esfera masculina i femenina era un reflex de la societat. Les dones depenien jurídicament d’un tutor i no tenien accés a les mateixes ensenyances que els hòmens, perquè la seua incorporació al món laboral era una qüestió de necessitat o de preparació al seu paper com a esposa.

La primavera; La tardor

Gènere i classe social
Gènere i espai
Estereotips de gènere: Subjecte desitjant / objecte desitjat

Estos llenços d’Emilio Sala decoraven un cèlebre cafè valencià, El León de Oro. Com altres establiments finiseculars, estos també va ser un focus de la vida intel·lectual. Els homes, amos de l’espai públic, discutien allí sobre escàndols polítics, manifestacions culturals que enaltien la burgesia, oportunitats de negoci o dones. Tot açò sota les mirades de les al·legories lleugeres de roba, que adornaven també els carrers i les places d’una ciutat en febril creixement. Entre estes decoracions, pintades i escultòriques, prompte van proliferar les protectores de la indústria, els bancs, les comunicacions. Les hereves modernes de les antigues Virtuts i Muses es van dedicar a apuntalar l’ordre econòmic sense canviar de vestidura ni de llenguatge gestual. Així el trànsit de representacions femenines al·legòriques a imatges publicitàries es va donar sense sobresalts. Fins hui en dia, qualsevol de les delicades dones d’espais públics de Sala podria servir de reclam per a venda de productes..

Bella ferida per Cupido i el conte de les cabres

Gènere i cos
Gènere i sexualitat
Estereotips de gènere: Subjecte de la Història / Al·legoria

Estos dos llenços constituixen un exemple de la manera en què les dones van ser representades en el canvi de segle XIX-XX. L’obra d’Ignacio Pinazo Camarlench va suposar una renovació formal en el seu entorn, encara que el seu contingut respon a pautes comunes en les arts plàstiques d’aquella època. La figura femenina representada tombada horitzontalment, reproduix una postura repetida al llarg de la història de l’art. Va ser utilitzada per a representar al·legories com l’amor, l’art o la veritat mateixa. A partir dels anys huitanta del segle XX, des de la perspectiva feminista, aquesta mateixa imatge s’ha relacionat amb el concepte objecte sexual i amb una concepció reduccionista de les capacitats de les dones, resumides en la seua funció reproductiva. En aquest cas el punt d’inflexió està en la virginitat, la pèrdua de la innocència, que caracteritza a la pastora i que acaba de perdre la Bella ferida per Cupido.

Geni, Glòria i Amor

Rols de gènere
Estereotips de gènere: Geni / musa
Estereotips de gènere: Subjecte / objecte

L’obra El Geni, la Glòria i l’Amor transmet un missatge molt clar: gràcies a l’amor, encarnat ací per les dones inspiradores dels poetes, el geni artístic i poètic (masculí) aconsegueix la glòria inscrivint el seu nom i la seua obra en la història. Esta escena evidencia l’atribució d’uns rols de gènere ben determinats, sent la dona una musa i l’home un geni, la qual cosa constituix un estereotip de gènere basat en una oposició binària prou recurrent en la historiografia de l’art. Però la crítica feminista de la història de l’art s’ha encarregat de deconstruir aquests mites: d’una banda, rescatant de l’oblit a dones artistes i, d’una altra, proposant una nova formar d’escriure la història de l’art basada tradicionalment en models heteropatriarcals.

Plat de demanà

Gènere i cicle vital: matrimoni

Encara avui és comú que moltes famílies preparen l’aixovar per a les seues filles. Però, què significava l’aixovar al segle XIX quan el paper de la dona es reduïa a la reproducció i la maternitat? L’aixovar formava part del dot que la dona aporta al matrimoni a fi de contribuir amb les càrregues comunes. La dot l’atorgaven els pares de la nóvia o familiars i estava composta (segons la classe social) per roba blanca, roba de la futura esposa, mobles o propietats. Era una important estratègia a l’hora de casar una dona i un símbol d’estatus social. Una vegada casats, la gestió d’eixos béns corresponia al marit, però la propietat era de la dona. En cas de dissolució del matrimoni o viudetat, la dot era tornada a la dona. Així, la dot tenia un significat especial, sent el matrimoni una de les úniques vies “decentes” per les que una dona podia conduir la seuavida, junt amb el convent..

Font

Educació i gènero

Esta font de pisa estampada, procedent de la fàbrica “La Amistad” de Cartagena, presenta un motiu decoratiu que procedix d’un gravat de José Severini a partir d’una il·lustració d’Alfredo Perea per a l’obra La Biblia de las mujeres de Abdón de Paz (1867). Contràriament a la majoria d’imatges de dones vehiculades per la pisa estampada cartagenera, la imatge mostra a tres dones en una activitat intel·lectual, llegint un llibre amb un paisatge de fons. L’obra de Paz pretén ser una defensa de la dona, dels seus drets i de la seua emancipació, intentant desfer els prejudicis masculins que sobre ella existixen. Esta defensa partix no obstant d’una perspectiva essencialista dels gèneres, és a dir que atribuix trets “naturals” i innats a homes i dones. L’obra està a més escrita des d’una postura androcèntrica, és a dir des del punt de vista i experiència masculins.