Peces del Museu de Prehistòria de València

Agulla d’os

Cova del Parpalló (Gandia, València)

Estereotips de gènere

Les restes arqueològiques ens permeten acostar-nos des del present a determinades activitats de la vida de les societats caçadores-recol·lectores-pescadores del passat. A través de l’anàlisi de les traces d’ús que s’observen en l’agulla, la investigació determina que aquest objecte va ser utilitzat per a cosir. Es va elaborar probablement sobre metapodi de cabra, i pel seu context estratigràfic es sap que la seua cronologia és de fa 14.000 anys. El que la recerca arqueològica no pot dir és si va ser fabricada o usada per homes o dones. No obstant açò, la interpretació que des del present es fa és que cosir és un treball associat a les dones i que, per tant, en la prehistòria va haver de ser així. D’aquesta forma, alguna cosa que no és possible saber, queda automàticament atribuïda les dones del passat. El fet d’atribuir d’aquesta manera determinades funcions a les dones de la prehistòria, contribueix a afermar els rols de gènere que en el passat han menyspreat a les dones, deixant-les fora de les tasques d’organització del grup, gestió de l’economia domèstica o provisió d’aliments.

Molí de pedra

Cova del’Or (Beniarrés, Alacant)

Divisió sexual del treball

A partir dels esquelets trobats en les tombes i necròpolis, podem saber el sexe i l’edat de les persones enterrades i, a més, la seua dieta, estat de salut, malalties o l’esforç muscular realitzat. D’aquesta manera ha sigut possible determinar en els esquelets femenins el desgast dels ossos de la mà, dels genolls i dels peus. Aquest tipus de desgast físic es produeix per l’acció continuada de moldre cereals en molins de vaivé per a fabricar farina. Per tant és possible assignar a les dones el processament dels cereals a través de la mòlta. Aquest treball és de summa importància per a aquests grups ja que és
un element bàsic de l’alimentació diària.

Ídol oculat

Cova de la Pastora (Alcoi, Alacant)

Gènere i sexe
Gènere, creences, identitats i religions

Aquests Ídols són manifestacions materials simbòliques relacionades amb el món de les idees i creences de les primeres comunitats agrícoles metal´lúrgiques (III mil·lenni aC) Alguns oculats presenten en la seua decoració un motiu triangular interpretat com la representació d’un triangle púbic, permetent reconèixer la seua identitat sexual femenina. Les diverses interpretacions dels oculats poden agrupar-se en dos corrents. Una postula que es tracta de la representació d’una divinitat femenina d’origen neolític, reflex de la preocupació per la supervivència en termes de producció agrícola o ramadera i d’un concepte de la fecunditat que agrupa tant els humans com als animals i a la terra. L’altra veu en els ídols la representació simbòlica d’una persona. Evocarien ancestres o avantpassats, representant la filiació genealògica i el llinatge d’individus de l’elit. Recentment s’ha afegit una altra interpretació per als ídols sobre ossos llargs, la de nines, basada en estudis etnogràfics de pobles centrafricans. La importància d’allò femení en aquests objectes queda determinada per la seua adscripció sexual, encara que no siga possible anar més enllà en la comprensió del seu significat.

Destral de coure.

Lloma de Betxí (Paterna,València)

Rols de gènere

 

Durant molt de temps, la recerca arqueològica mateixa ha negat la participació de les dones en els processos metal·lúrgics. El fet que alguns dels materials més destacats foren considerats armes, va fer que es descartara la relació de les dones amb aquest tipus d’objectes. No obstant això, en la majoria de jaciments de la Península Ibèrica els forns metal·lúrgics apareixen integrats dins dels poblats, la qual cosa és un factor per considerar que tant homes com dones participaren en el processament dels minerals per a l’obtenció d’instruments metàl·lics. A més a més, no s’ha d’oblidar la importància del proveïment de la matèria primera, els minerals necessaris per als aliatges, en el qual etnogràficament es documenta la participació femenina.

 

 

Peses de teler
La Lloma de Betxí (Paterna, València)

Divisió sexual del treball
Gènere i espai
Estereotip: àmbit domèstic

Les peses de teler són peces de fang característiques que serveixen per a tibar els fils de la trama. La seua presència reflecteix l’existència d’activitat tèxtil en l’assentament de La Lloma de Betxí, però es desconeix el tipus de teixit i la fibra que utilitzarien. Encara que la interpretació d’aquestes peces s’ha associat sempre a peses que formarien part d’un teler vertical, no es descarta la possibilitat que foren usades per tòrcer les fibres o com debanadores, donada la seua grandària i pes. El treball del teixit es vincula a l’àmbit domèstic i es considera una activitat realitzada per dones. No obstant açò, la investigació no ha valorat la dificultat que comporta la seua realització ni la importància de l’aportació d’aquesta activitat al manteniment econòmic de les societats del passat.

Enterrament infantil

Castellet de Bernabé (Llíria, Valencia)

Gènere i cicle vital
Identitat de gènere

En el món ibèric, la mort d’infants, perinatals i nounats rebia, per norma general, un tractament diferent al d’altres individus de major edat: en lloc de ser cremats i dipositats als cementeris, s’enterraven dins les cases. Al jaciment del Castellet de Bernabé han aparegut fins 14 enterraments infantils, la majoria d’una edat no superior a dues setmanes, les restes dels quals plantegen un debat interessant: l’assignació o no de gènere en una fase tan important del cicle vital com és el naixement i les primeres setmanes de vida, ja que no semblen reconèixer-se marcadors evidents. De ser cert, això podria implicar que la definició de la identitat del nadó no es feia efectiva en la societat ibèrica fins superar una edat específica. L’enterrament seleccionat per a la relectura ho podria testificar, ja que es diferencia clarament de la resta: a més de tenir una edat notablement superior (5-7 mesos), va acompanyat d’un aixovar amb elements de
destacat valor simbòlic.

 

Càlat de la dansa

Tossal de Sant Miquel (Llíria, Valencia)

Gènere i identitat

Gènere i classe social

Gènere i cicle vital

El “càlat de la dansa” és un vas ceràmic del segle III-II aC, procedent de l’antiga ciutat ibèrica d’Edeta (Tossal de Sant Miquel de Llíria, València), en el qual es representa una dansa grupal. La comitiva està encapçalada per una flautista i un tocador de tuba, seguits per un conjunt de tres homes i quatre dones agafats de les mans. Sobre la vora del càlat apareix pintat el nom d’una dona, Balkeuni(n), probablement qui encomanaria l’elaboració del vas. Les escenes que apareixen tant en aquesta com en altres ceràmiques del Tossal de Sant Miquel proporcionen una informació molt valuosa sobre les identitats i els rols de gènere de les elits edetanes.

Arracada d’or, ametista i dues perles

Valentia (València)

Indumentària i gènere

La possessió d’aquest tipus d’objectes està lligada a un estatus social alt en època romana. Les matrones romanes utilitzaven gran quantitat de joies: diademes, braçalets, pendents, collarets. Les ornatrices eren les esclaves encarregades d’arreglar les dones patrícies. Aquest objecte està relacionat amb una dona de classe alta però ens evoca també el treball de les esclaves i de les persones dedicades a l’ofici d’orfebre, d’entre els quals no consta l’existència de dones. També evoca una rebel·lió que van protagonitzar les dones contra el Senat romà. Durant la II Guerra Púnica es va promulgar a Roma la Lex Oppia, que prohibia l’ostentació en públic de riqueses com les joies, ja que l’empobriment generat per la guerra s’havia encebat amb les classes més humils i podien sentir-se ofeses en veure tals riqueses. Després de les victòries d’Escipió sobre Anníbal, les condicions econòmiques van millorar, però una secció del Senat, encapçalada per Cató, es negava a derogar la Lex Oppia per a continuar en l’austeritat. El Fòrum  va ser omplint d’una gran quantitat de dones que defensaven la derogació en el que es considera la primera manifestació femenina de la història. El dia en què es votava en el Senat la permanència de la llei, un gran grup de dones es van concentrar davant de les cases d’alguns senadors amb la intenció de no deixar-los acudir a la votació. Cató va dir que si es deixava a les dones dir les seues opinions, els homes perdrien la seua llibertat i també (cita Titus Livi): “des del moment que permetem que siguen iguals, seran superiors”. A pesar de la discussió i l’escàndol, la Lex Oppia va ser derogada.

 

Denari de Faustina la Major

Família i parentiu
Gènere i classe social
Estereotips de gènere

En l’Imperi Romà, la moneda va ser un dels mecanismes més efectius de propaganda política, raó per la qual les famílies imperials van mostrar un clar interès per controlar la seua producció. Representar-se en les monedes permetia transmetre una imatge i un missatge concret sobre la persona que exercia el poder. Encara que en la majoria d’ocasions la figura representada era la de l’emperador, durant l’Alt Imperi no van faltar les mares, esposes i filles d’aquests. És el cas de Faustina la Major, dona de Antoní Pius, que en aquest denari d’argent procedent del Tresor de Llíria (segles I-III dc) apareix associada als símbols de l’autoritat: el tron, la corona i el ceptre. Una clara mostra del paper que van tenir les dones com a cara visible del poder imperial, tot i que la història oficial sovint les ha deixades al marge.